Com gaudir de Barcelona amb 35º

Qui diu que no es pot disfrutar de l’estiu a la gran ciutat ? Sabia que havia un Starbucks Coffee al xamfrà de Via Laietana amb Avinguda de Francesc Cambó, ho recordava perquè fa temps, el ciber-cafe que hi havia abans em va ajudar per contactar amb algú que esperava per sopar, en un restaurant de la plaça de la Catedral. Havia perdut el seu numero de mòbil i aleshores, quan encara no estaven popularitzats els mòbils 3G o connexions wifi, em vaig poder connectar a internet gratuïtament, no recordo exactament com, imagino que els terminals tenien algun tipus de restricció, però tant sols a nivell d’interfície i que amb alguna combinació de tecles vaig poder esquivar. Com que em va anar tant bé la troballa, sempre que hi passava per davant m’hi fixava, però darrerament vaig veure que havia desaparegut aquella mena de ciber-free-cafe i havien posat un Starbucks Coffee. Caram el canvi ha sigut a millor ! sofàs amb vistes a la Via Laietana, aire condicionat, musica jazz de fons i connexió wifi que m’ha permès enviar aquesta anotació al meu bloc. M’agraden aquests establiments, m’agraden però alhora m’espanta que estiguin proliferant cada cop mes i la llista ja arriba a 16 sucursals només a Barcelona. Però bé, continuem amb la nostra particular forma d’esquivar les hores de mes calor del dia. Agradable i simpàtica es la noia que t’atén a la barra, es com si et conegués de tota la vida, no li importa que hi hagi molta cua, ja que al següent client no li sabrà greu esperar, si al final rep el mateix tracte i si al cim li pregunta el seu nom, hom es pensa: Ja, he lligat! no, simplement es una forma original de logística restauradora d’aquesta cafeteria, per tal de que la segona cambrera, la que en realitat et serveix la consumició sapigui per a qui es cada cosa, ja que la primera ha escrit el nom al got. Però… no es una llàstima que proliferin locals amb aquesta política ? Enlloc de mantenir aquells que ja tenien el seu carisma, de bon tracte, que coneixen tots els seus clients, però que, l’especulació, la manca de relleu generacional o dotze mil altres raons fan que es tanquin i obrin al seu lloc Zara’s o Mc. Donald’s. Bé al Starbucks, tot i ser igualment una multinacional, almenys han sabut mantenir una miqueta aquesta tradició humana.

Espera, espera, que no acaba tot aquí, resulta que els dos sofàs que tenia lliures al meu costat acaben de ser ocupats, amb el corresponent permís per part meva, per un parell de noies on les converses son del pal: “He conocido un vicepresidente de un banco americano este fin de semana y el jueves tenemos que quedar con el”, l’altra noia respon: “Jueves por la mañana tengo rollo bancos, pero por la tarde…” – “Espera, mejor el miércoles, no tenemos nada, quieres que le llame ahora ? espera, es ingles! yo domino el idioma pero nose tu…” (toma cop baix d’una a l’altra). Agafa el mòbil i rinnnng, rinnnnng, rinnnnng, però bé, això ja és una altra historia…

Festival Summercase 2006 – II part

En aquesta segona jornada la gent va tornar mes preparada, potser seria millor dir, escarmentada, ja que les cues per la compra de tiquets, no van ser tant exagerades com el divendres i la gent va entrar tot el menjar i beguda que li va semblar que podia portar. Clar, beguda vol dir, únicament ampolles d’aigua, sense tap i d’un volum màxim de 50cl. (segons la normativa del festival) per això mateix la botella d’aigua que portava de litre i mig es va quedar a l’entrada a la secció de requisamenta-catxeo. Semblava com si hagués menys gent, podia ser que molts només van comprar l’entrada d’un dia ? o be la novetat i l’ansietat d’estar a tot arreu del divendres, es va transformar en anar gaudint poc a poc dels diferents escenaris, carpes, concerts i no calia anar a tot arreu a mogollon com un fan esperitat. De fet jo mateix, vaig estar veient el concert dels Keane des d’un lloc que mai hagués pensat, semi-estirat a la gespa, i com no, dir que va ser un concert fantàstic !

Quan vaig arribar, vaig anar a veure els Starsailor, una formació clàssica de rock-pop i que sonaven molt bé en directe. Despres m’he informat que el seu primer àlbum, va ser tot un èxit i arribaven al festival amb el tercer disc publicat l’any passat. Despres vam anar a l’escenari “Terminal E” a ballar amb els Happy Mondays, gent divertida i fresca que fan una musica gens apalancable. Vam tornar a l’escenari principal a veure la llegenda dels New Order. Com ja m’havien comentat son un grup de culte, però en directe no se si es per la seva pròpia musica poc contundent, no aconseguien que ens fessin vibrar ni molt menys saltar, per tant vam anar a veure l’inici del concert dels Primal Scream. Ens vam situar força endavant on vaig poder fer de les millors fotos gràcies a la proximitat amb l’escenari. Com a postre final els esperadissims Keane. Com a fan que soc d’aquest grup, que puc dir: concert meravellós, un so fantàstic, posta en escena molt acurada i cançons que sonaven com els àngels sota el firmament. Jo ho veia a força distancia però cantant les seves melòdiques i enganxoses cançons. Ah ! m’oblidava de dir que en Tom Chaplin, cantant del grup, es devia estudiar el Pompeu Fabra tot venint a l’avió. Va dir moltes frases en català, des del “Gràcies”, “Aquesta cançó es diu…”, “Com esteu Barcelona?”, “Voleu mes soroll?” i moltissimes mes que ja no recordo exactament. Resultat, tant els fans com la resta se’ls va posar a la butxaca. Per acabar toc final de verbena-electrònica amb els Chemical Brothers, aquest cop contractats com a DJ’s, però que van fer que la festa s’allargues un xic més, amb els seus breakbats i explosions d’efectes musicals.

Potser vam trobar en falta un altre cap de cartell que allargues la festa als dos escenaris principals fins mes tard, tal i com es van encarregar de fer el divendres Massive Attack i Fatboy Slim, a la “Terminal E” i “Terminal O”, respectivament.

Be doncs el festival ja s’ha acabat, nose si es tornarà a fer l’any que ve, però la gent de Sinnamon segurament que hi pensen i deuen estar valorant repetir-lo. Si aconsegueixen un gran cartell com el d’aquest any i millorar algunes coses d’organització de ben segur hi tornaré a ser.

Festival Summercase 2006 – I part

Primera jornada de la primera edició del Festival Summercase, al recinte del Fòrum i que es representa de forma simultània a Madrid. Es el primer festival de concerts al aire lliure que assisteixo i la conclusió de moment en poques paraules es: brutal i amb sensacions molt divertides. No anava amb moltes expectatives per la poca coneixença de la majoria de grups, però va estar molt bé tot fent una espècie de zapping de concerts en directe. El fet de gaudir d’un concert sencer amb el seu inici, desenvolupament i apoteosi final en format de bissos aquí es perd i la forma de gaudir-los es alternativa i engrescadora. Que t’agrada un grup t’hi quedes, que no, marxes a veure una altra cosa, així vas descobrint grups del qual havies escoltat poca cosa com poden ser els Super Furry Animals o be escoltes el grup revelació del panorama com son els Sigur Rós.

Ja era hora que Barcelona tingues un festival d’aquestes dimensions, al estil del que es celebren en altres ciutats europees, com per exemple a Londres cada estiu al Hyde Park, el que s’anomena Festival Wireless. Quin es el resultat d’aquest festival ? Un cartell de grups de luxe amb la bona formula d’aprofitar les actuacions en dos dies de tots els grups i fer-les a Barcelona i a Madrid, fet que permet portar grups que actualment no estan de gira o que fan poquissimes actuacions com son els Daft Punk que només tenen previstes vuit actuacions a nivell mundial, si, si, he dit només vuit !! i una d’elles va ser la d’ahir. El que no van aconseguir que funciones bé, va ser tot el sistema de venda de tiquets per begudes i menjars, tal i com comenten alguns articles i comentaris d’altres assistents. Es van formar unes cues llarguissimes per aconseguir-los, amb durades mínimes de mitja hora i un cop et tocava el teu torn havies de saber realment que consumiries tota aquella nit i al cim no et servien per la jornada d’avui dissabte. Molt malament. Bé, esperem que per la pròxima edició (si es celebra) fets bàsics com aquest es vagin millorant.

Per cert, també punt negatiu per la web, feta íntegrament en flash i enllaços a diferents documents PDF i fitxers comprimits, creant una interfície que no permet una bona usabilitat de la navegació i alhora provoca una nula accessibilitat web. Només funciona minimament bé la secció del fòrum de la web, però que no te una activitat gaire massiva d’usuaris.

Que vam veure ? Vaig arribar quan ja feia una mitja hora que actuava Belle & Sebastian, grup escoçes de pop-folk amb un directe molt ben fet, a l’escenari on crec que tenia mes bona sonorització però la veritat es que el seu estil no em va agradar particularment. Despres vam escoltar els Super Furry Animals, a les nostres esquenes, mentres fèiem la cua ja esmentada. A continuació una mica de The Cardigans, on no vam arribar a escoltar crec ni una cançó sencera, perquè segons em van comentar amb qui anava, calia anar a veure el grup mes transgressor del moment, els Sigur Rós, grup misteriós, melòdic, bonic, molt suau i amb un format i presentació en escena molt diferent. Em van agradar força. Despres vam desfilar fins a l’escenari principal per veure els Daft Punk que van tardar en arrancar. Despres vam deduir perquè devia ser, ja que van instal·lar una piràmide gegant al centre de l’escenari, on el duo francès van actuar tot estant gairebé a la cúspide de la piràmide. L’espectacle de Daft Punk va ser fantàstic tot un posta en escena techno-retro-futurista, llums dels 60 o 70 actualitzades als gustos i formats del segle XXI. La piràmide s’anava il·luminant de diferents colors molt vius i al darrera d’aquesta hi havia una pantalla de leds que ocupava tot l’ample i alt de l’escenari. Despres vam veure als Massive Attack amb un concert molt guapo també, bona musica, intèrprets i cantants de nivell, creant una atmosfera gairebé màgica en aquella nit d’estiu. Finalment vam anar a parar a una de les carpes tancades on els DJ’s Filthy Dukes, on tot i el cansament acumulat van aconseguir fer-nos saltar i ballar com mai ! que bons !! Vam passar despres a veure i escoltar Fatboy Slim que aportava molt bons audiovisuals, però un ritme suficient perquè em fes desdir de quedar-me fins al final.

Bé marxo ara mateix per veure els concerts d’avui amb els Keane de cap de cartell que tant i tant m’agraden!!

Cançó de l’estiu 2006: “Crazy”

Aquest any la cançó de l’estiu no es “Opá, yo Viazé un Corrá” del Koala, ni tampoc “Love generation” del Bob Sinclair (artista molt sol·licitat també, com autor de melodies per a mòbils), ni per molt guapes que siguin les Pussycat Dolls la cançó “Don’t Cha”, ni altres cançons que sonen en les grans i masificades pistes de ball. A la pàgina que hi dedica la Wikipedia a la cançó de l’estiu, també hi podem trobar el nou senzill de Keane, “Is it any wonder“, arrel de la publicació del seu segon disc el passat 12 de juny. Aquesta cançó de Keane, per mi no val (tot i considero que es bonissima) ja que es tracta d’un grup que ja conec perfectament i m’agrada moltissim. Si considerem que la cançó de l’estiu ha de sorgir d’un artista o intèrpret desconegut, revelació o que a partir d’aquell estiu sigui conegut per haver arribat al cim de les llistes d’èxits d’arreu i potser iniciar una prodigiosa carrera musical (darrer cas que no es dona habitualment, feu un repàs sinó de la majoria d’artistes de cançons de l’estiu de cada any), aquest any seria per a Gnarls Barkley i la seva senzilla i enganxosa cançó “Crazy“.

Vaig escoltar-la (conscientment) per primera vegada, com a banda sonora d’un audiovisual que van fer diferents artistes vinculats a Domestika i que van projectar a la xerrada que van fer aquest col·lectiu al Adobe-Live, celebrat a Barcelona fa unes setmanes. Al final, als crèdits van posar-ne el títol i l’autor de la cançó i m’ho vaig apuntar, tot i que em semblava que ja l’havia escoltat en algun altre lloc. Vaig trobar-la una gran cançó i volia saber mes del grup que l’havia fet.

Justament la meva grata sorpresa ha sigut ara quan m’he assabentat que ha sigut la primera cançó assolir el numero 1 a Gran Bretanya comptabilitzant únicament les descarregues de venta per internet. Un cop s’ha editat en CD, evidentment també ha sigut numero 1 a les llistes mes importants d’arreu del mon, excepte al nostre país (?¿) estrany oi ? Ah ! També si trobeu d’algun lloc on la punxin digueu-m’ho !!

“Crazy” és el primer senzill extret de “St. Elswhere“, àlbum debut de Gnarls Barkley, nom darrera del qual s’amaguen Cee Lo (Goodie Mob) i el productor Danger Mouse (Gorillaz). Es una cançó que contradictòriament, tant et convida a moure el cos, com pots simplement escoltar-la tranquil·lament per relaxar-te. Melodia enganxosa, com no podia ser d’una altra manera, recreant una composició on dona la sensació de que no s’acaba mai la cançó.

Se m’acut que un bon sistema per detectar si un cançó es prou bona per ser cançó de l’estiu pot ser, per exemple, aplicar-la en una emissora de radio del projecte Pandora. Ho he fet i el resultat que ha trobat coincidències amb The Killers, Linkin Park o Moby. Ha estat fantàstic, així com també la resta de cançons que ha anat reproduint.

Tota una menció apart mereix el videoclip del qual hi ha la versió censurada i la versió oficial. L’oficial esta fet totalment amb tècniques de mothion grapichs, amb colors plans sobre fons blanc, creant imatges simètriques a partir del Test de Rochard (imatges que serveixen com a tècniques projectistes utilitzades per psicoterapeutes) i intercalant siluetes del duo musical m’entres canten. Esta fet per l’empresa Blind els quals tenen actualment una pre-intro a la seva web amb una captura d’aquest videoclip. Podeu veure’l també en aquesta mateixa web en format QuickTime. La versió censurada també esta feta amb imatges en moviment però d’una forma encadenada i amb frases de la lletra de la cançó i alguns gràfics, com pistoles, sang i cors que imagino devien fer censurable el videoclip. La veritat es que trobo molt mes guapo aquest darrer. Ah ! I no us perdeu l’actuació que van fer al MTV Movie Awards 2006 amb tots els components disfressats de personatges de Star Wars !!!

Més informació:

Fitxa a la Wikipedia de Gnarls Barkley
Fitxa a Allmusic de Gnarls Barkley
Secció de MySpace de Gnarls Barkley on es pot escoltar la cançó
Fitxa a la MTV de Gnarls Barkley
Fitxa a la Wikipedia de Cee Lo
Fitxa a la Wikipedia de Goodie Mob
Fitxa a la MTV de Danger Mouse
Fitxa a la MTV de Gorillaz
Videoclip en format Windows Media i Real
Cançó en format Windows Media