En aquesta segona jornada la gent va tornar mes preparada, potser seria millor dir, escarmentada, ja que les cues per la compra de tiquets, no van ser tant exagerades com el divendres i la gent va entrar tot el menjar i beguda que li va semblar que podia portar. Clar, beguda vol dir, únicament ampolles d’aigua, sense tap i d’un volum màxim de 50cl. (segons la normativa del festival) per això mateix la botella d’aigua que portava de litre i mig es va quedar a l’entrada a la secció de requisamenta-catxeo. Semblava com si hagués menys gent, podia ser que molts només van comprar l’entrada d’un dia ? o be la novetat i l’ansietat d’estar a tot arreu del divendres, es va transformar en anar gaudint poc a poc dels diferents escenaris, carpes, concerts i no calia anar a tot arreu a mogollon com un fan esperitat. De fet jo mateix, vaig estar veient el concert dels Keane des d’un lloc que mai hagués pensat, semi-estirat a la gespa, i com no, dir que va ser un concert fantàstic !
Quan vaig arribar, vaig anar a veure els Starsailor, una formació clàssica de rock-pop i que sonaven molt bé en directe. Despres m’he informat que el seu primer àlbum, va ser tot un èxit i arribaven al festival amb el tercer disc publicat l’any passat. Despres vam anar a l’escenari “Terminal E” a ballar amb els Happy Mondays, gent divertida i fresca que fan una musica gens apalancable. Vam tornar
a l’escenari principal a veure la llegenda dels New Order. Com ja m’havien comentat son un grup de culte, però en directe no se si es per la seva pròpia musica poc contundent, no aconseguien que ens fessin vibrar ni molt menys saltar, per tant vam anar a veure l’inici del concert dels Primal Scream. Ens vam situar força endavant on vaig poder fer de les millors fotos gràcies a la proximitat amb l’escenari. Com a postre final els esperadissims Keane. Com a fan que soc d’aquest grup, que puc dir: concert meravellós, un so fantàstic, posta en escena molt acurada i cançons que sonaven com els àngels sota el firmament. Jo ho veia a força distancia però cantant les seves melòdiques i enganxoses cançons. Ah ! m’oblidava de dir que en Tom Chaplin, cantant del grup, es devia estudiar el Pompeu Fabra tot venint a l’avió. Va dir moltes frases en català, 
des del “Gràcies”, “Aquesta cançó es diu…”, “Com esteu Barcelona?”, “Voleu mes soroll?” i moltissimes mes que ja no recordo exactament. Resultat, tant els fans com la resta se’ls va posar a la butxaca. Per acabar toc final de verbena-electrònica amb els Chemical Brothers, aquest cop contractats com a DJ’s, però que van fer que la festa s’allargues un xic més, amb els seus breakbats i explosions d’efectes musicals.
Potser vam trobar en falta un altre cap de cartell que allargues la festa als dos escenaris principals fins mes tard, tal i com es van encarregar de fer el divendres Massive Attack i Fatboy Slim, a la “Terminal E” i “Terminal O”, respectivament.
Be doncs el festival ja s’ha acabat, nose si es tornarà a fer l’any que ve, però la gent de Sinnamon segurament que hi pensen i deuen estar valorant repetir-lo. Si aconsegueixen un gran cartell com el d’aquest any i millorar algunes coses d’organització de ben segur hi tornaré a ser.
Ja era hora que Barcelona tingues un festival d’aquestes dimensions, al estil del que es celebren en altres ciutats europees, com per exemple a Londres cada estiu al Hyde Park, el que s’anomena 
L’espectacle de 
Aquest any la cançó de l’estiu no es “
Barkley, nom darrera del qual s’amaguen 
Tota una menció apart mereix el videoclip del qual hi ha la versió censurada i la versió oficial. 
Falta un mes exactament pel concert de 
Ha sigut professor d’altres guitarristes tant importants com 
que s’ha publicat fa pocs mesos. Podeu escoltar fragments de les cançons en el 
Avui es publica oficialment el 
tal de poder entrar al 
Potser aquest divendres finalment anem al concert de 
