Qui diu que no es pot disfrutar de l’estiu a la gran ciutat ? Sabia que havia un Starbucks Coffee al xamfrà de Via Laietana amb Avinguda de Francesc Cambó, ho recordava perquè fa temps, el ciber-cafe que hi havia abans em va ajudar per contactar amb algú que esperava per sopar, en un restaurant de la plaça de la Catedral. Havia perdut el seu numero de mòbil i aleshores, quan encara no estaven popularitzats els mòbils 3G o connexions wifi, em vaig poder connectar a internet gratuïtament, no recordo exactament com, imagino que els terminals tenien algun tipus de restricció, però tant sols a nivell d’interfície i que amb alguna combinació de tecles vaig poder esquivar. Com que em va anar tant bé la troballa, sempre que hi passava per davant m’hi fixava, però darrerament vaig veure que havia desaparegut aquella mena de ciber-free-cafe i havien posat un Starbucks Coffee. Caram el canvi ha sigut a millor ! sofàs amb vistes a la Via Laietana, aire condicionat, musica jazz de fons i connexió wifi que m’ha permès enviar aquesta anotació al meu bloc. M’agraden aquests establiments, m’agraden però alhora m’espanta que estiguin proliferant cada cop mes i la llista ja arriba a 16 sucursals només a Barcelona. Però bé, continuem amb la nostra particular forma d’esquivar les hores de mes calor del dia. Agradable i simpàtica es la noia que t’atén a la barra, es com si et conegués de tota la vida, no li importa que hi hagi molta cua, ja que al següent client no li sabrà greu esperar, si al final rep el mateix tracte i si al cim li pregunta el seu nom, hom es pensa: Ja, he lligat! no, simplement es una forma original de logística restauradora d’aquesta cafeteria, per tal de que la segona cambrera, la que en realitat et serveix la consumició sapigui per a qui es cada cosa, ja que la primera ha escrit el nom al got. Però… no es una llàstima que proliferin locals amb aquesta política ? Enlloc de mantenir aquells que ja tenien el seu carisma, de bon tracte, que coneixen tots els seus clients, però que, l’especulació, la manca de relleu generacional o dotze mil altres raons fan que es tanquin i obrin al seu lloc Zara’s o Mc. Donald’s. Bé al Starbucks, tot i ser igualment una multinacional, almenys han sabut mantenir una miqueta aquesta tradició humana.

Espera, espera, que no acaba tot aquí, resulta que els dos sofàs que tenia lliures al meu costat acaben de ser ocupats, amb el corresponent permís per part meva, per un parell de noies on les converses son del pal: “He conocido un vicepresidente de un banco americano este fin de semana y el jueves tenemos que quedar con el”, l’altra noia respon: “Jueves por la mañana tengo rollo bancos, pero por la tarde…” – “Espera, mejor el miércoles, no tenemos nada, quieres que le llame ahora ? espera, es ingles! yo domino el idioma pero nose tu…” (toma cop baix d’una a l’altra). Agafa el mòbil i rinnnng, rinnnnng, rinnnnng, però bé, això ja és una altra historia…